Història

História

L’origen d’este poble degué ser una alqueria musulmana. En 1250 Jaume I va repartir entre sis homes quatre jovades de terra a cada un i la donà a poblar a catorze cristians, entre ells Lope Jiménez que es quedà amb la jurisdicció de Gavarda.
En 1268 el poble pertanyia a la senyoria d’Artal, cavaller que havia comprat dit any les alqueries d’Alcosser, Paixarell i Gavarda a Elvira López, muller de Garcia Pérez de Castella, i germana de Lope Jiménez.

Des de principis del segle XIV es documenta com a senyor de Gavarda i Alcosser a Francesc de Pròxita (+1327). El senyoriu pertangué als Pròxita fins a les darreries del segle XV.  L’any 1407 el Rei Martí I va concedir la jurisdicció total de Gavarda a Olf de Pròxita.

En 1489 les alqueries d’Alcosser i Gavarda passaren a mans d’En Pedro de Mendoza Gran Cardenal d’Espanya, el qual l’any 1490 li atorgà este senyoriu al seu fill Rodrigo de Mendoza Marqués de Zenete. Posteriorment amb el pas del temps va acabar en mans del Duc de l’Infantat el qual va construir noves cases excrementant així la seua població.

Antigament es va anomenar Gavarda, segons alguns escrits del segle XVIII, a tres cases situades en la mateixa vora del riu. Més endavant a conseqüència de les riuades es va traslladar al que nosaltres anomenem actualment el poble vell de Gavarda.

L’any 1609 va quedar despoblat en ser expulsades les 40 famílies morisques que vivien a la seua demarcació, i el senyor territorial li atorgà una Carta de Poblament el 1612, encara que només va aconseguir atraure a 13 famílies (1646) que a penes creixerien en nombre fins a les darreries del segle XVIII.

En el mateix segle XVIII els veïns de Gavarda, que abans era molt més a prop del riu, començaren a construir una nova església (1735) i a traslladar les seues cases en un lloc més segur. Després de les grans inundacions del 4 d’octubre de 1779, van traslladar-se a Gavarda unes quantes famílies dels llogarets de Paixarell i Alcosser, els quals van quedar totalment despoblats.

En esta data el capellà d’Alcosser mossén José Severo va traslladar per ordre de l’Arquebisbe tots els ornaments i joies de l’església a la de Gavarda, completant-se la translació a causa d’una altra avinguda del riu el 15 d’octubre de 1785. Amb tot i això, el 1787 la població de Gavarda sumava només 101 habitants.

Durant el segle XIX la població va créixer amb un ritme molt ràpid fins a septuplicar el nombre d’habitants, que era de 746 el 1900, 1146 el 1930 i 1381 el 1960, iniciant-se després una lleugera davallada fins a quedar en 1250 habitants segons el cens de 1991.

Antigament l’economia es basava en el cultiu d’oliveres, garrofers i vinyes, espart, moreres, d’on es treia la producció de la seda, i arrossars, regats per la séquia Reial que procedix del Xúquer. Els productes principals que sustentaven a la població eren l’arròs i la seda i després blat, ordi, dacsa, oli, melons, fruites, llegums i hortalisses.

 També existien dos pedreres de pedra de carreu una d’elles anomenada del Rei, molt forta i dura, l’altra de Gavarda, molt blanca i fina que s’utilitzava molt per a estàtues i altres adorns a causa de la seua docilitat en deixar-se treballar. D’esta classe de pedra són les imatges de Sant Vicent que es veuen a la porta d’este nom de València. Posteriorment l’economia es va basar en la confecció de l’espart, i més recentment en el cultiu de la taronja i en l’explotació d’una de les pedreres.

Després de patir la gran inundació del 1982 es va decidir traslladar el poble a un lloc pròxim més alt, on no hi haguera risc de riuades, i durant els anys següents es va construir el nou assentament al qual es va traslladar la major part de la gent, encara que algunes famílies es resistixen a abandonar el poble vell.

 

Cronista Oficial de Gavarda

Cronista és l’escriptor que compila i relata fets històrics o d’actualitat.

Fins a l’època de la Il·lustració, era l’equivalent a Historiador i ocupava un càrrec oficial per a exercir estes funcions. Amb el temps i a l’una que es va desenvolupar la HISTÒRIA com a ciència i amb un objectiu que és alhora narrar i explicar el passat, el Cronista passa a ser el simple relator de fets nus, recopilador de fonts o escriptor costumista, sobretot quan s’utilitza la seua funció de Cronista local.

El cronista té un respatler fedatari i ha d’explicar què va ocórrer, com va ocórrer i quan va ocórrer, però mai haurà d’incloure les seues opinions personals de per què va produir-se, és a dir el seu treball mai ha de ser subjectiu, sempre serà objectiu i imparcial, independentment que s’arribe a conclusions.  

El nomenament de Cronista Oficial ha de produir-se per la Corporació Municipal en sessió plenària. És un càrrec de caràcter honorífic, és a dir no retribuït, i vitalici.

El Cronista Oficial de Gavarda

Eduardo Miedes va ser proposat com a Cronista Oficial de Gavarda per l’Ajuntament rebent el nomenament d’Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana junt amb altres cronistes de la Comunitat Valenciana.

Eduardo Miedes, encara que natural del municipi d’Albalat de la Ribera, és veí i farmacèutic de Gavarda des de fa més de 40 anys, sentint-se un ‘gavardí’ mes i a causa del seu interés per la història i cultura dels pobles ha acollit amb molta alegria i reconeixement els dos nomenaments d’este càrrec tan representatius en la Comunitat Valenciana.

La Pantanada de 1982

El 20 d’octubre de 1982, la marxa tranquil·la i assossegada de Gavarda, es veu truncada per la riuada-pantanada. L’elevat cabal que el riu Sellent  aportava al  Xúquer este moment, va originar el primer desbordament a l’altura de Gavarda, cap a les 9 del matí del 20 d’octubre.

 L’aigua, després de tallar la carretera, arribà a un metre d’altura a l’entrada del nucli urbà, (avui reduït a diverses  desenes de cases), poc després, la Guàrdia Civil ordenava evacuar el  poble; el nivell de la inundació arribava a migdia als tres metres d’altura en alguns carrers, arribant fins a 6 metres a la caserna de la Guàrdia Civil, situat a l’entrada del poble  venint d’Alberic. Tot queda baix una capa d’aigua i fang. Més del 70% de les edificacions de Gavarda, són declarades en ruïna total, és a dir, per a enderrocar.

 Després d’esta inundació, es va decidir traslladar el poble construït entre el riu i la Séquia Reial, en un indret pròxim més alt, on no hi ha risc de riuades, i durant els anys  següents va construir-se el nou assentament de Gavarda. En eixe nou assentament es va traslladar la major part de la població, encara que algunes famílies es resistixen a  abandonar el poble vell, l’aspecte del qual és de desolació, amb la meitat de les cases tombades, sobretot a la part del carrer Sant Vicent i adjacents. Les que queden  plantades es troben en molt mal estat, llevant de quatre o cinc excepcions, que s’arreglaren seguint la carretera i el carrer principal amb la plaça major on seguix obert un  bar, un magatzem de taronges i on també hi ha l’església parroquial de Sant Joan i Sant Antoni, totalment restaurada després  de les destrosses que va causar-li la riuada de 1982.

La “Riua” de 1982  va canviar la vida dels habitants de Gavarda i en general de tota la Ribera del Xúquer L’enfonsament de la presa de Tous va multiplicar l’efecte devastador de les aigües desbordades del Xúquer i ha acabat per donar nom a les inundacions de 1982, conegudes com la pantanada. La Ribera va patir la inundació per trams, Gavarda va ser un dels pobles més afectats. ¡ La Pantanada de Tous va ser la inundació que el 20 d’octubre de 1982 va afectar la conca del Xúquer, produint-se pluges torrencials en la resta de la Comunitat Valenciana i Regió de Múrcia.

La presa es va enfonsar cap a les 19.15h del 20 d’octubre, originant una crescuda amb una punta de 15.000 m³/s, una de les majors registrades a Espanya, arrasant les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Si bé la no obertura de les comportes pot semblar que fóra la causa de l’esfondrament, el desastre haguera sigut el mateix d’haver-se pogut obrir, doncs la presa estava projectada per a una avinguda de 7.000 m³/s.

En les poblacions més immediates al pantà (Sumacàrcer, Gavarda i Beneixida) l’aigua va arribar als vuit metres d’altura i la major part de les cases van acabar amb greus deficiències estructurals provocades per la violència i la força de l’aigua. A causa d’esta situació, i amb la intenció de protegir als pobles amb més risc de futures avingudes, es van traslladar els nuclis urbans de Gavarda i Beneixida a zones més elevades. En el cas de Beneixida només es conserva l’església del poble (1​). En el cas de Gavarda l’església i algunes cases habitades s’han mantingut en la seua ubicació. A Sumacàrcer no s’ha fet cap trasllat. En ciutats com Carcaixent o Alzira es van superar els quatre metres: l’aigua arribava al primer pis d’altura en alguns barris i la població va haver de refugiar-se en les muntanyes pròximes. Els morts van superar els 30 i els danys materials van ser molt abundants.

-Pantanada de Tous, WIKIPEDIA-