Història

 L'origen d’est poble degué ser una alqueria musulmana. En 1250 Jaume I va repartir entre sis homes quatre jovades de terra a cada un i la donà a poblar a catorze cristians, entre ells Lope Ximenez que es quedà amb la jurisdicció de Gavarda. En 1268 el poble pertanyia a la senyoria d'Artal, cavaller que havia comprat dit any les alqueries d'Alcosser, Paixarell i Gavarda a Elvira López, muller de García Pérez de Castiella, y germana de Lope Ximenez. Des de principis del segle XIV es documenta com a senyor de Gavarda i Alcosser a Francesc de Pròxita (+1327). El senyoriu pertangué als Próxita fins a les darreries del segle XV. A l'any 1407 el Rei Martí I va concedir la jurisdicció total de Gavarda a Olf de Pròxita. En 1489 les alqueries d'Alcosser i Gavarda passaren a mans de Don Pedro de Mendoza Gran Cardenal de Espanya, qui l'any 1490 li atorgà aquest senyoriu al seu fill Rodrigo de Mendoza Marqués de Zenete. Posteriorment amb el pas del temps va acabar a mans del Duc de l'Infantat el qual va construir noves cases acrecentant així la seva població. Antigament es va anomenar Gavarda, segons alguns escrits del segle XVIII, a tres cases situades en la mateixa vora del riu. Més endavant a conseqüència de les riuades es va traslladar al que nosaltres anomenem actualment el poble vell de Gavarda.

  L'any 1609 va quedar despoblat en ser expulsades les 40 famílies morisques que vivien a la seua demarcació, i el senyor territorial li atorgà una Carta de Poblament el 1612, encara que només va aconseguir atraure a 13 famílies (1646) que a penes creixerien en nombre fins a les darreries del segle XVIII. En el mateix segle XVIII els veïns de Gavarda, que abans era molt més aprop del riu, començaren a construir una nova església (1735) i a traslladar les seves cases en un lloc més segur. Després de les grans inundacions del 4 d'octubre de 1779, van traslladar-se a Gavarda unes quantes famílies dels llogarets de Paixarell i Alcosser, els quals van quedar totalment despoblats. En esta data el capellà d'Alcosser mossèn José Severo va traslladar per ordre de l'Arquebisbe tots els ornaments i joies de l'església a la de Gavarda, completant-se la translació a causa d'un altra avinguda del riu el 15 d'octubre de 1785. Amb tot i això, el 1787 la població de Gavarda sumava només 101 habitants.

 Durant el segle XIX la població va créixer amb un ritme molt ràpid fins a septuplicar el nombre d'habitants, que era de 746 el 1900, 1146 el 1930 i 1381 el 1960, iniciant-se després una lleugera davallada fins a quedar en 1250 habitants segons el cens de 1991.

 Després de sofrir la gran inundació del 1982 va decidir-se traslladar el poble constret entre el riu i la sèquia Reial, en un indret pròxim més alt, on no hi ha risc de riuades, i durant els anys següents va construir-se el nou assentament de Gavarda on es va traslladar la major part de la gent, encara que algunes famílies es resisteixen a abandonar el poble vell, l'aspecte del qual és de desolació, amb la meitat de les cases tombades, sobretot a la part del carrer Sant Vicent i adjacents. Les que queden plantades es troben en molt mal estat, llevant de quatre o cinc excepcions, i s'arrengleren seguint la carretera i el carrer principal, amb la plaça major on segueix oberts un bar, un magatzem de taronges i on també hi ha l'església parroquial de Sant Joan i Sant Antoni, totalment restaurada després de les destrosses que va causar-li la riuada de 1982.

 Antigament l'economia es basava en el cultiu d'oliveres, garrofers i vinyes, espart, moreres, d'on es treia la producció de la seda, i arrossars, regats per la sèquia Reial que procedeix del Xúquer. Els productes principals que sustentaven a la població eren l'arròs i la seda i després blat, ordi, dacsa, oli, melons, fruites, llegums i hortalisses. També existien dos pedreres de pedra de carreu una d'elles anomenada del Rei, molt forta i dura, l'altra de Gavarda, molt blanca i fina que s'utilitzava molt per a estàtues i altres adorns a causa de la seva docilitat en deixar-se treballar. D'esta classe de pedra són les imatges de Sant Vicent que es veuen a la porta d’est nom de València. Posteriorment l'economia es va basar en la confecció de l'espart, i més recentment en el cultiu de la taronja i en l'explotació d'una de les pedreres.

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30